dijous, 29 de novembre del 2007

CERVESA MORITZ


Cada dia col•leccionen nous enemics. Cada català és un
dimoni en potència i ells fan d'àngel exterminador de bèsties. Aquest mes la
víctima propiciatòria és la cervesa Moritz.


Por tierra, mar y aire -és a dir, des de la televisió, la ràdio i la premsa-,
els mitjans de comunicació de la gran capital han començat a disparar contra
els propietaris de la marca 'catalana', 'per haver subvencionat l'organització
Plataforma per la Llengua'.

Es deuen pensar que deu ser una plataforma atòmica.

Com que Corea del Nord ha pactat, ara el gran perill nuclear són la Plataforma
i la cervesa Moritz, que etiqueta 'exclusivament en català'.

La família cervesera ha fet una nota pública en què surten al pas contra la
campanya i proclamen 'el profund compromís amb Catalunya des de 1856'. 'Per
això donem suport en la mesura de les nostres possibilitats a diverses
iniciatives adreçades a la normalització de l'ús del català i a la cultura
catalana'.

Com els fabricants afirmen, Moritz etiqueta en català 'perquè és l'idioma propi
del país en el qual té l'origen, la seu social i el cent per cent del mercat'.
Que n'és de difícil, ser normal.


I si t'agrada la
cervesa, ja ho saps!

dilluns, 26 de novembre del 2007

MANIFEST DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE - 25 DE NOVEMBRE DE 2007



Amb motiu del 25 de Novembre, dia internacional contra la violència de gènere, totes les dones i tots els homes hauríem de reafirmar-nos en la necessitat de continuar lluitant contra aquesta xacra social.

Una xacra que té diverses cares: violència física evidentment, però també violència emocional, econòmica o sexual contra les dones, i que malauradament i malgrat els esforços de la comunitat, no s'ha aconseguit encara eradicar en cap d'aquestes vessants. No s'ha eradicat en cap lloc del món - hem de remarcar que continua essent la principal causa de mort de les dones d'entre 16 i 44 anys- ni tampoc ha desaparegut a casa nostra.

Malgrat l'entrada en vigor de la Llei de Protecció Integral contra la Violència de Gènere i encara que els efectes d'una llei no es poden mesurar pel nombre de dones mortes, perquè una sola dona morta és ja un número excessiu, el cert és que la realitat no respon a les expectatives amb les quals el Govern de l'Estat va presentar aquesta Llei, no només perquè els nombre de dones assassinades per part dels seus companys sentimentals o excompanys no disminueix, sinó també perquè molts dels seus efectes segueixen estant només sobre el paper. Ens hem de preguntar per les raons que eviten l'eficàcia de les mesures fins avui adoptades per reduir la violència de gènere, i en cap cas ens hem d'acomodar a la trista realitat que les dones, amb independència de la seva classe social, nivell cultural o edat, continuen patint violència en molts casos fins a la mort.

Però les violències de gènere són moltes, perquè en molts casos es tracta de violència encoberta. Quan parlem de violència no podem oblidar les dones víctimes de violència econòmica, com és el cas de les dones vídues amb pensions encara manifestament insuficients, o de les dones que encapçalen totes soles famílies monoparentals i que conformen col.lectius de dones i nens amb risc d'exclusió social i pobresa. Tampoc podem oblidar les dones i nenes víctimes de tràfic i explotació sexual, un fenòmen creixent a casa nostra.

Les violències de gènere afecten les dones pel fet de ser dones, però no són un problema de dones, són un problema social. Per això, demanem la implicació de tota la societat: dones i homes per tal de continuar promovent mesures eficaces i eficients. Una societat que es diu democràtica i que es creu decent no pot admetre sense una reacció contundent el que la meitat de la seva població pugui estar exposada a ser explotada sexualment, pugui ser maltractada o pugui estar condemnada a la misèria econòmica, a la vellesa, després de tota una vida de treballar dins i fora de casa i de fer, amb responsabilitat i sense demanar res a canvi, totes aquelles activitats de cura de nens, malalts i persones amb discapacitat que avui exigim que faci l'Estat.

"LA VIOLÈNCIA ÉS UN PROBLEMA DELS HOMES QUE PATEIXEN LES DONES"
Víctoria Sau
En el que va d'any n'han mort 69 a Espanya i 11 a Catalunya. Vosaltres mateixos.

CRÒNIQUES D'UNA NACIÓ


"El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors" (Francesc Pujols)

Dependencia o independencia de Catalunya

(Publicat a el diari EL PÚBLICO, el 15/10/2007)


Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.

Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden? Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.

Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.

Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).

El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.

Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los ‘diferentes’ no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.

Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.

Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.

España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional. Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.


Alfons López Tena
(vocal del Consejo General del Poder Judicial)




dimecres, 21 de novembre del 2007

LA CASA GRAN DEL CATALANISME

Artur Mas planteja que “el dret a decidir” passi a ser una de les bases del catalanisme del futur.



El president de Convergència i Unió i secretari general de CDC, Artur Mas, ha detallat aquesta tarda a la conferència El catalanisme, energia i esperança per a un país millor, les bases sobre les quals considera que s’ha de construir el catalanisme del futur i de les quals en destaca “el dret a decidir per nosaltres mateixos sobre allò que ens és propi”.
Així, el líder nacionalista proposa basar la refundació del catalanisme en 4 eixos fonamentals:
• Allà on el catalanisme cercava la pervivència de la nació, hem de substituir-ho per la nació plena, per la vivència de la nació en plenitud.
• Allà on hi havia l’aposta per la modernització, hem de fer l’aposta per un país capdavanter.
• Allà on es buscava la regeneració d’Espanya, hem de situar, a més, Catalunya al món. Construir la Catalunya global.
• Allà on es parlava d’autonomia o d’autogovern, hem de parlar del dret a decidir per nosaltres mateixos sobre allò que ens és propi.
Partint d’aquests 4 propòsits, Artur Mas ha fet una invitació a la societat catalana, i en especial als qui comparteixen la inquietud i la voluntat de construir la nació catalana, a “repensar, actualitzar i posar el dia el catalanisme” i fer-ho “amb un caràcter obert i integrador, i no pas tancat i excloent”.
A la seva conferència, Artur Mas ha definit la seva aposta “pel dret a decidir dels catalans” com “l’exercici de la democràcia en estat pur”. I ho argumenta dient que “si Catalunya és una nació, i ho serà mentre els catalans vulguin, els catalans tenen, tenim, el dret democràtic a decidir allò que més ens convé com a poble”.
I com a mode d’articulació del dret a decidir planteja fer-ho sobre “els temes que més uneixen els catalans i no sobre els que més els divideixen”. Entre els temes que Mas planteja hi hauria: l’Estatut vigent, les infraestructures (aeroport, xarxa de carreteres, xarxa ferroviària), l’administració dels nostres propis recursos econòmics (concert econòmic).
Mas parteix de la base que “ja no ens podem creure ingènuament que arreglarem les coses amb l’Estat a base de pedagogia, fent-nos els simpàtics”. Sobretot quan “fa 30 anys que actuem pedagògicament” i resulta que “el tren no arriba en justa correspondència”. És més. “A Catalunya volem transformar Espanya en un Estat plurinacional, i ells no volen ser canviats i prefereixen exercir com un Estat uninacional”.
A la seva conferència, Artur Mas també ha proposat una sortida pels país en el cas que el Tribunal Constitucional tombi el text de l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya en referèndum:
• Consultar al poble de Catalunya per comprovar si s’accepta o no l’Estatut eventualment debilitat pel Tribunal Constitucional.
• Si la consulta no fos autoritzada, pel Govern espanyol, votació al Parlament de Catalunya amb la mateixa intenció que el punt anterior.
• Formació d’un govern a Catalunya amb tots els partits que es comprometessin a defensar els objectius d’autogovern aprovats pel Parlament català el 30 de setembre de 2005, abans de passar per les Corts Generals.
• Compromís dels partits integrants del nou Govern de defensar i votar a Madrid en consonància amb els acords subscrits a Catalunya.
• Si l’esquema anterior no fos possible, convocatòria d’eleccions a Catalunya.
En d’altres àmbits de la conferència, Artur Mas ha cridat a construir “la nació plena” considerant que és el catalanisme “el qui s’ha d’ocupar de l’ànima de la nació”. Una nació on molts catalans, “nascuts aquí o fora d’aquí, s’han identificat amb el país per l’orgull que han sentit en pertànyer a una comunitat que es distingia per la seva capacitat de fer les coses millor”.
Com a país capdavanter, el líder nacionalista parteix de la base que el catalanisme sempre ha estat “força de dinamització, motor de canvi i d’innovació de la societat catalana”. Per això, ha defensat transformar el model educatiu, recuperar vitalitat demogràfica, liderar una gran transformació del model econòmic i de les infraestructures i equipaments, fer front a la sostenibilitat com a repte i, per últim, consolidar l’estat del benestar.
L’aposta per la Catalunya global passaria per “situar Catalunya al món” superant així el propòsit dels primers catalanistes que era “regenerar i modernitzar Espanya”. Mas ha fet una definició del que podria ser la Catalunya global amb les següents paraules: “Catalunya ha d’esdevenir l’àrea central d’una part del món, concretament de la Mediterrània. És a dir, quan algú a qualsevol lloc del món pensi que vol fer quelcom en el Mediterrani i en el sud d’Europa, al primer lloc de la llista ha de sortir Catalunya. Abans, ens podíem definir en relació a Espanya i a Europa; ara ens hem de definir en relació amb tot el món”.

dimecres, 14 de novembre del 2007

DIA MUNDIAL DE LA DIABETIS


Avui, 14 de novembre, se celebra el Dia Mundial de la Diabetis amb la mirada posada en els nens i adolescents que pateixen aquesta malaltia crònica que requereix injeccions d'insulina. Aquesta jornada llança un contundent missatge: "cap nen hauria de morir de diabetis".

Actualment més de 240 milions de persones conviuen amb la diabetis en tot el món (a Espanya són gairebé tres milions), segons dades de la Federació Internacional de Diabetis (FID). En aproximadament 20 anys, s'espera que aquesta xifra arribi a els 380 milions.

Els menors no estan al marge d'aquesta epidèmia. De fet és una malaltia molt comuna en la infància. Arriba a nens de totes les edats. No obstant això, sol diagnosticar-se tard, quan el nen ja té uns nivells molt alts i potencialment letals de glucosa en sang. De vegades es pot arribar a confondre amb una grip.

Diagnòstic precoç, clau.
Gairebé la meitat dels diabètics no saben que ho són, una dada alarmant tenint en compte que el diagnòstic precoç "és fonamental per a reduir les complicacions que pot generar la malaltia i millorar la qualitat i esperança de vida del pacient", assenyalen des del Ministeri de Sanitat. Els experts recorden que la diabetis tipus 1és molt simptomàtica en general i només una petita proporció dels casos triga en diagnosticar-se o roman no diagnosticada. No obstant això, la diabetis tipus 2 sol tenir una fase preclínica llarga i, en el moment del diagnòstic, la meitat dels pacients presenta ja una o més complicacions. Alguns símptomes que ens poden advertir de la malaltia són: sed excessiva, necessitat de orinar freqüentment, apetit constant, pèrdua de pes sobtada, cansament extrem, falta d'interès i concentració, visió borrosa, vòmits i mal de panxa. En el cas de nens amb diabetis tipus 2 aquests símptomes poden donar-se poc o gens.

EL GOVERN CENTRAL APROVA LA REFORMA DEL BATXILLERAT


El BOE publicà en data 6 de novembre de 2007 el Reial decret que regula l'estructura i els ensenyaments mínims del nou Batxillerat, encara que ja ha entrat en vigor no començarà a aplicar-se fins al pròxim curs 2008-2009 per als alumnes de primer, i 2009-2010 per als de segon.

Entre les novetats, els alumnes podran triar entre tres modalitats: Arts, que tindrà dues vies (Imatge, Arts Plàstiques i Disseny i Música, Dansa i Arts Escèniques); Ciències i Tecnologia i Humanitats i Ciències Socials.

Tots els alumnes , sigui el que sigui la modalitat que triïn, cursaran com a mínim 70 hores de temes científics rellevants, com el canvi climàtic i l'enginyeria genètica, recollit en la nova assignatura Ciències per al Món Contemporani, obligatòria en almenys un dels dos cursos. Una altra de les novetats és la Filosofia i Ciutadania (abans Filosofia), que també s'ensenyarà en almenys un curs durant 70 hores, amb la qual es completa l'àrea d'Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans, que comença a estudiar-se en l'educació obligatòria.

La norma estableix que es passarà al segon curs quan s'hagin superat totes les matèries cursades o es tingui avaluació negativa en dues com a màxim; en aquest segon cas, l'alumne haurà de matricular-se dels pendents del curs anterior. "Els que no promocionin a segon curs i tinguin avaluació negativa en tres o quatre matèries podran optar per repetir el curs en la seva totalitat o per matricular-se de les matèries de primer amb avaluació negativa i ampliar aquesta matrícua amb dues o tres matèries de segon en els termes que determinin les administracions educatives". Els alumnes que al terme de segon tinguessin avaluació negativa en algunes matèries podran matricular-se d'elles "sense necessitat de cursar de nou les superades".

Per a obtenir el títol de Batxillerat, serà necessària l'avaluació positiva en totes les matèries dels dos cursos.

L'alumnat menor d'edat haurà de ser autoritzat per pares o tutors per aquest règim singular d'escolarització.